72... Faig la maleta

A vegades una sola empenta et fa reaccionar, d'altres vegades en necessites unes quantes per decidir-te a canviar alguna cosa. I ara mateix m'he decidit a fer un nou pas, després d'haver rebut algun toc d'atenció, l'avís d'una dificultat i fins i tot una patadeta al cul.

Vaig sentir la primera veueta d'alarma ja fa uns mesos, quan algú em va fer un comentari una mica punyent, una cosa com "i què esperes, amb el nom del teu bloc!". He de dir que en aquell moment no ho vaig entendre ¿el nom del meu blog? si no té nom, nomé té tres punts! què hi poden tenir a veure tres puntets!

No vaig preguntar però si que hi vaig anar donant voltes. I finalment hi vaig caure. Un matí em vaig despertar i ho vaig veure clar: quan m'havia dit allò del nom del meu bloc, no es referia als tres punts, sinó a l'adreça web. De fet es referia a la X que apareix a l'adreça d'aquest bloc.

És curiós, a hores d'ara encara no me la sé, l'adreça. No l'he tornat a escriure mai més, a part del dia que vaig animar-me a crear un bloc i que en algun moment del procés em devien demanar que hi posés un nom per l'adreça web. La tinc guardada a la carpeta dels Preferits, com totes les vostres (perquè sóc despistada i no penso mai a lincar-les al bloc, o sento), i quan l'he necessitat per deixar un comentari a algun bloc amic poso en pràctica la llei del mínim esforç: copia i enganxa.

El cas és que mai havia donat importància a la petita x. Sonarà una mica ¿idiota? ¿ridícul?... no sé, poseu-hi la paraula que vulgueu, la que expressi millor el que cadascú pensi quan ho llegeixi, però el cas és que fins aquell moment, mai m'havia passat pel cap que la x tingués connotacions pornogràfiques.

A veure, és que jo sóc de ciències. Bé, ara sóc poca cosa o no sé què sóc, però m'agradaven les matemàtiques (i la física, la biologia... la química potser menys, però també li trobava el què) i al meu ex també. Amb el meu ex vam passar moltes hores estudiant junts, a l'institut. També vam anar junts a unes colònies matemàtiques. El vaig acompanyar i ajudar des dels seus inicis pel món de l'enginyeria i fins fa poc, que vam partir peres. I com que cadascú té les seves aficions i manies, nosaltres ens vam acostumar a fer servir termes matemàtics i físics en les nostres explicacions.

Suposo que cadascú va tenir els seus motius per començar el seu bloc. Jo vaig pensar que seria un raconet que em serviria per explicar-hi totes aquelles coses que, pel motiu que fos, no podia o no volia dir a ningú. I va arribar el moment de posar un nom perquè el meu bloc trobés el seu lloc a la xarxa, i el primer que vaig pensar va ser El meu espai. Evidentment algú altre ja s'havia agafat el seu espai abans, i els senyors de blogger em van dir que me'n busqués un altre.

Ostres, el meu espai què? Intentava buscar un adjectiu pel meu espai, però com que no tenia ni idea de què hi escriuria no em venia res al cap... fins que vaig deixar de donar-hi voltes i ho vaig veure clar: x, la variable!

D'acord, hauria pogut escollir la y o la z, però les aprens en aquest ordre: una sola variable, la x; dues variables, la x i la y; tres variables la x, la y i la z (o així és com ho vaig fer jo!)... i vaig afegir una petita i innocent x. El meu espai x, un espai on hi podria deixar el que vulgués, parlés del que parlés.

Algú -o tothom- podria dir-me que hi parlo de sexe i que les fotos que hi he penjat són més aviat eròtiques. És cert. Ara farà dos anys que el meu ex i jo vam decidir separar-nos i deixar de ser parella, però vam decidir seguir vivint junts i fer veure, de cara els demés, que no passava res. Ja havíem passat temporades així, abans. És com un petit infern, un malviure. A part del mal rotllo que poguéssim tenir, aquesta situació té certs inconvenients.

¿Heu intentat guardar un secret darrere un altre o reprimir sentiments i emosions, sense poder-ho compartir absolutament amb ningú?... Si no tens parella ets lliure de conèixer gent, de sortir amb qui vulguis i arribar fins on et vingui de gust (si l'altre s'hi avé, naturalment), però si la resta de mortals -començant per la teva filla, la família i amics i acabant pels veïns i la resta del poble- no tenen ni idea d'aquesta situació, tot això ho has de fer molt discretament i ha de quedar com un secret.

Des de fa poc el meu divorci ja no és un secret, tot i que molts dels qui m'envolten encara no ho saben, però hi ha certes coses que vull guardar per a mi i que a la vegada necessito explicar. Algunes d'aquestes coses són les que deixo anar al bloc (a part de tenir una amiga a qui explico algunes pinzellades de la meva vida més amagada), si bé és cert que aquest petit espai meu ha anat evolucionant i també s'ha convertit en el vostre.

Uffff... he perdut el fil. Quan m'he assegut davant l'odinador no pretenia deixar anar una parrafada així, que ja sé que aneu justets de temps. Volia dir-vos unes altres coses, però ara només en recordo una que té a veure amb l'inici del post: la x. Sembla que aquesta innocent letreta de vegades dóna problemes a l'hora de visualitzar el meu bloc (ei Robertinhos, ja et vaig dir que hi estava treballant!).

Potser fer les maletes és exagerat... amb la bossa de mà en tindré prou, que només necessitaré la plantilla per evitar-me una mica de feina. Els posts que he escrit fins ara els deixo aquí.

Els qui no us sentiu excessivament desenganyats després de saber l'origen i el motiu de la meva "x" i tingueu ganes de seguir visitant-me, em podreu trobar a

http://elmeupetitespai.blogspot.com/

Jo segueixo sent la mateixa (o no del tot, que ja sabeu que l'essència de la metamorfosi és el canvi, i això va començar amb el primer post i no s'ha d'aturar mai), només m'he fet "tècnicament" més accessible.

71... D'agraïment

No us heu mullat massa, eh, però els que ho heu fet l'heu ben encertat: el blocaire culpable d'aquest 69 és el nostre estimat lletraferit Veí de Dalt.

Vau ser uns quants que, setmanes enrere, em vau fer saber que esperàveu alguna cosa especial pel post número 69 del meu bloc, i ja us vaig comentar en aquell moment que no m'havia plantejat de fer res. Però entre uns i altres es va despertar la possibilitat.

I aleshores va aparèixer el Veí, amb les ganes, l'empenta, la idea, l'alegria, sembrant els seus correus-e amb encisadores frases en francès (bé, la feina va ser meva per saber què em deia, però als meus ulls era encisador de veritat! :p)... i no m'hi vaig poder resistir!

Bé, tots coneixeu el Veí. Pràcticament ningú s'escapa de les festasses que munta a casa seva, on hi som tots convidats. Qui més qui menys s'ha passejat pel seu piset, carregat de la seva poesia, de resenyes de llibres, de dedicatòries, d'escrits plens d'erotisme, de bon humor i de paraules precioses.

Jo hi he fet repicar els meus talons més d'una vegada, escales amunt i avall i, ves per on!, finalment em va obrir la porta i em va convidar a fer un 69!

El resultat ja l'heu vist: ell va escriure el 6 i me'l va fer arribar, i seguint el seu escrit i els seus bons consells jo vaig fer el 9.

He de dir-te Veí, que ha estat una experiència més que genial, que el 6 i el 9 només són el resultat final, com la punteta de l'iceberg, però que l'intercanvi de correus ha estat molt més (i no sigueu malpensats, coi!). No només m'han ajudat a escriure una cosa de la que no me'n sentia capaç, sinó que a més m'han fet riure, somriure i passar molt bones estones llegint-los i escrivint-los... Les Festes de Nadal es van fer molt més lleugeres de carregar, pots estar-ne ben segur!

A tots i totes vosaltres, gràcies per la vostra escalfor i per seguir aquí malgrat que últimament jo no hi he estat gaire i quan hi estic no salto d'alegria. I a tu, estimat Veí, gràcies per ser-hi, per ser com ets, per haver estat tan pacient, pel teu guiatge, per la teva alegria i per les teves paraules.

Una abraçada ben forta i un munt de petons!!!

70... Seixanta-nou (i II)

Les lletres no són el meu fort i la literatura l'acostumo a assaborir des de la banda del lector, però aquesta vegada m'hi han ben embolicat, de manera que ara em toca posar la meva part.

Quan escric un post normalment parlo del que sento o del que he viscut. Tanco els ulls i intento recordar les sensacions i les imatges per poder-ho explicar mitjançant paraules. Em sembla que, excepte les dues aportacions a les a les HV, això deu ser la meva primera creació literària.

Evidentment no m'és una situació desconeguda (podria dir-vos la data i l'hora aproximada del meu últim 69 -jejeje- però això és una altra història) i qui més qui menys sap com funciona perquè ho ha provat, però m'ha costat molt escriure-ho (prou que ho sap el pobre 6, que vaig estar a punt de tirar la tovallola!). Sort en vaig tenir que ell em fes de guia!

Va, us deixo amb la meva part, a veure si ara sí endevineu de qui es tracta aquest eixerit blogaire!

Ah! i aquesta vegada les fotos tampoc són meves, ho sento!

(Ella, el 9)

La impaciència se’m menja per dins. Ens desitgem i no tenim espera i per això ens hem apressat per arribar a casa teva. Però ara les meves mans busquen el teu cos amb avidesa i els meus llavis es mengen els teus, ensalivats i roents i no et deixen encertar la clau al pany.

Finalment has obert la porta i amb pressa l’hem tancat darrere nostre. M’encens i ho saps. Fas anar les paraules amb la mateixa destresa que els teus dits ressegueixen el meu cos traient-me la roba, que ha anat quedant estesa pel passadís, al costat de la teva. Poca roba ens queda damunt la pell quan m’has fet entrar a la teva cambra, només banyada per una llum tènue. De seguida Coltrane ens ha vingut a rebre, ho esperava, sé que t’agrada.

I aleshores ha arribat aquell breu instant de calma, just abans la mar no es desferma: m’estic dempeus mirant-te, el cor em batega cada vegada més fort a mesura que t’apropes, i en sentir les teves mans damunt els meus malucs, tanco els ulls. Puc notar els teus dits com agafen les tiretes del meu tanga blau i el fan lliscar avall mentre t’ajups al meu davant. El teu alè... Puc notar el teu alè calent damunt del meu sexe i tot seguit la humitat de la teva llengua que ressegueix amb avidesa els plecs dels meus llavis, ara ja ben humits.

Estic encesa, i no et deixaria parar, però et faig alçar agafant-te suaument pels cabells. Els meus llavis reben els teus amb desig, impacients per assaborir el gust del meu plaer. I mentre les teves mans s’aferren als meus pits, jo et guio fins al teu llit. T’hi faig estirar. Avui tu faràs de sis i jo faré de nou.

Sota els calçotets es mostra el teu sexe inflat, dur. El beso per damunt la roba tivant i seguidament l’allibero amb delicadesa, enretirant l’ultima peça de roba que el retenia. Ara sí, ajaguda de genolls al costat del teu cap, faig passar una cama pel teu damunt, mostrant-me, oferint-me, perquè puguis continuar el que un instant abans jo mateixa he aturat.

M’agafes per les cuixes, amb les mans fermes, abaixant-me fins que quedes amorrat al meu sexe. Primer la teva llengua el recorre sencer, plana, des de l’entrada de la meva cova, com qui assaboreix un dolç gelat, lentament, xuclant-lo suaument en arribar al final del recorregut, damunt del botonet inflamat i roent de desig. La teva llengua es transforma en ariet i em penetra el cau, prement les seves parets, recollint-ne la mel. I tot seguit en surt per fer cercles damunt del caputxó lluent i inflamat, i deixar pas a uns dits juganers i destres que, com músic expert, fan sortir les millors notes del meu cos. Tempto el teu estret forat amb el meu dit petit, poc a poc. Dubto al principi però t’agrada i insisteixo. El teu plaer és el meu plaer.

El que fins ara havien estat moviments suaus, lents, calmats ara es precipiten. Començo a sentir aquell dolç formigueig que m’envaeix, preludi del plaer màxim. Les teves llepades, cada vegada més intenses, més ràpides, em porten al límit. No voldria que paressis mai i a la vegada no ho puc resistir. Ho endevines i m’agafes més fort pels malucs, m’engrapes el cul, conduint-me cap a tu, amorrant-te encara més fort al meu sexe que bull, devorant-lo com una fera afamada. I alhora noto la teva tensió, sé que estàs a punt, com jo. I m’avises. Però mantinc com puc el teu sexe enardit dins la meva boca, encerclant-lo fort amb els llavis, dins fora, dins fora, agafant-lo amb la mà, amunt i avall, amunt i avall. I em llepes, em xucles, ràpid, fort, intens... i em moro, m’abandono, em deixo anar. Tota la tensió s’allibera convulsa, explosiva, i com focs d’artifici omplint el cel i encegant-nos, el formigueig ha envaït tot el meu cos. Les sacsejades es descontrolen i ofego un crit de plaer, amb la teva llet que m’omple, que em crema gola endins.

A poc a poc els teus dits alliberen les meves natges i una de les teves mans es passeja subtilment pel meu sexe, tot just un carícia quasi imperceptible. Somric a la vegada que una llàgrima de felicitat em regalima galta avall i em regalo uns instants per gaudir de l’olor del teu sexe i fer-li un últim bes, abans d’alçar-me.

Mentre m’estiro al teu costat, beso el teu cos, veí del meu. Les respiracions feixugues es van calmant a poc a poc. Tanco els ulls i ens acaronem els cabells, conscients del que hem viscut. I els nostres cossos descansen, amarats de suor, de tant de goig i de tanta ànsia compartida.

69... Seixanta-nou (I)

“Ja el teniu aquí. Aquest és el post 69. Curiosament no vaig pensar mai en fer res d’especial per aquest post, ni cap celebració. Més aviat pensava en un llunyà post 100 i em deia “Meta, no hi arribaràs pas!”. Però ves per on, uns quants de vosaltres em vau demanar, insinuar, picar, provocar... i jo, pobreta de mi, vaig començar a plantejar-me que potser sí que es podria fer alguna coseta.

Finalment, induïda -o mal aconsellada (vosaltres direu)-, per un blocaire malalt de lletra i d'altres afers més pecaminosos, m'he llençat a fer una experiència -que si no és nova- no deixa de ser agosarada i atrevida; almenys jo era 'verge' en aquest camp: un 69 literari. Que què és això? Doncs que 'ell' i una servidora ens hem autodedicat una sessió intensa de fregamenta i llepamenta a través de la xarxa. Ja ho veureu de seguida: aquest és un post fet a dues mans -tot i que seria més precís dir, a dues boques? Una mateixa història explicada des de dues òptiques diferents, diguem que, encavalcades! O seria millor dir, oposadament complementàries? Un text que vol commemorar el nombre de posts que he escrit i que, noblesa obliga, us vull dedicar a tots els/les que hem seguiu des de fa temps.

Veureu que ens ha sortit un text prou llarg (ja sabeu com va això d’un 69: t’hi poses, comences, t’escalfes, t’animes... i... uffff... no pararies mai!) i hem pensat que potser seria millor “penjar-lo” en dues parts.

Un 69 (un no literari vull dir) el componen dos elements: el 6 i el 9. On el 6 és ell i el 9, ella. O és a l'inrevés? Però el número segueix essent un, per molt que el giravolteu. Endevineu, doncs, qui estava damunt i qui a sota.

I a partir d'aquí, a seguir sumant... posts i alegries. I jo amb vosaltres. Espero que en gaudiu!

PD. Potser algú intueix qui ha estat la meva mitja trentena. 'Ell', em perjura, ha quedat feliçment esgotat. Jo, sincerament, he quedat meravellosament satisfeta”

NOTA: Molts potser sabeu que les fotos del meu bloc són fetes per mi i de mi. Però un 69 és cosa de dos i això complicava força les coses així que, excepcionalment, aquesta vegada les fotos no són meves.

Ahhh, i sabeu què??? avui fa un any que vaig penjar el meu primer post!!!!

Afegit d'última hora: Eeiii... ara sí que veig que potser hauria de tancar la paradeta i dedicar-me a una altra cosa!!! Ostres, m'he explicat fatal, fatal!... jajaja... quina manera d'espatllar una currada com aquesta!

A veure, en realitat el post 69 constarà de dues parts (o dos posts: el 69 i el 70). La primera part (Ell. el 6) l'ha escrita 'ell', i és la que he penjat aquí. La segona part (Ella. el 9) l'he escrita jo i la penjaré al post 70! Evidentment 'ell' és un blogaire, i diria que tots el coneixeu prou bé. A veure si després de llegir el doble relat sou capaços d'endevinar de qui es tracte!

(Ell, el 6)

Finalment he obert la porta. Hem entrat a batzegades dins la casa, giravoltant dempeus per les parets, de banda a banda del passadís. En el trànsit fins l’habitació anaven caient bolsos, jaquetes, bruses, sabates, pantalons... Tot ho fèiem apressadament, golosos, inquiets. T’he conduit a les palpentes fins la cambra. He encès l’aparell de música i Coltrane ha vingut a embolcallar-nos els cossos. Una llum tènue siluetajava el teu perfil a mig desvestir i un antic record ha vingut a trobar-me.

Et tinc davant meu. I el teu cos es una columna atàvica on m’escolo avall, frec a frec. Et llevo el tanga blau amb les dues mans mentre vaig ajupint-me fins quedar-me a la gatzoneta. Premo fort els teus malucs i m’amorro al teu sexe. El beso, llengotejo els teus llavis rellents; el borrissol de pèl que els coronen, separo el plec que amaga el punt extrem... L’olor que desprèn m’embriaga... Aquest engonal encatifat... La teva humitat se m’amolla a l’ànima.

Estàs encesa i et vull bullint. Vull que et cremis sobre el meu cap. Però m’agafes els cabells i m’obligues a alçar-me. Em beses àvidament i la meva llengua t’apropa el gust dels teus genitals. Els teus pits indòmits són el topall al meu encalç. Com m’hi agrada aferrar-m’hi! Com els masego, golafre!

M’atures. Dolçament em fas estirar sobre el llit. Després t’ajeus sobre meu; de genollons. Adreçada als meus peus. M’agrada tenir-te així, al meu damunt. Cavalcant-me de trascantó. La visió del teu cul esplèndid m’embriaga. Sempre he dit que una dona es justifica al llit. I sé que avui excel·lirem en la descoberta. M’adono que tenim l’alçada idònia per acoblar-nos. Avui jo faré de sis, i tu, de nou. De bell nou. Em retires els calçotets, donats ja per tanta espera. I entomes un sexe enardit, disposat al combat. El meu brivall és un bombó farcit als teus llavis. Noto l’escalfor del teu alè, cremat d’alcohol, que s’apropa inclement. Jugues amb els testicles mentre envoltes, salivant, la torre erecta, M’adono de seguida que saps com fer patir un home fins el límit, occint-lo de plaer. No hi ha cap pressa en el teus gestos. Amb una estudiada lentitud m’abaixes el prepuci; rogent, àcid, compulsiu. Sembla que vulguis descobrir on acaben tots els nervis. Punteges les seves parets, els replecs de l’escrot, la pell encetada de delit. Sento el batec del meu cor dins els teu bes acaramel·lat. On has après a llepar així? A estimar d’aquesta manera? Noto —i és com si ho veiés—, com es va fent la nit dins el teus llavis. Engoleixes de forma reposada el meu sexe que va desapareixent dins la teva boca. És un exercici d’anada i tornada lentíssim, com a mi m’agrada. La teva mà s’aferra a un ormeig que no li cal suport. Noto la teva respiració; alatrencada. I atures aquest bombeig de sang per llepar àvidament el gland, la línia divisòria que el talla en dos. Encertes el forat explosiu amb la punta de la llengua, una barrina en desbandada. Sembla que parlis amb cada centímetre de la meva pell. I jo, m’hi precipito.

I ara ja no és calmosament que te’m menges. Prems l’accelerador al mateix temps que jo he separat els teus llavis vaginals i apunto directament amb la meva llengua l’objecte del desig. T’arriba i ho noto. Em ve i ho sents. Fregues amb fruïció el membre erèctil, endurit febrosament. Engoleixes àvida, convulsa, sens respir; dins fora, dins fora; la mà puja i baixa; amunt i avall, amunt i avall; i amb ella, la teva testa l’acompanya. Voldria agafar-te el cap per guiar-te, però no em cal. Ets un pigall expert en els viaranys del plaer i jo t’ho agraeixo amb una besada llarga a la mareselva del teu ventre.

I m’abandono a tot. A tu. Em deixo fer mentre et xuclo, alhora, el botó convuls. El nostre és una amor carnívor, ferotge, inclement. I noto com em furgues el forat fosc de la reraguarda. Primer amb el dit petit. Després el mitjà. Noto com em trenco tot per dins. Saps com m’agrada també tenir dintre, burxant-me l’anatomia obscura.

Veig que ja no podré aguantar més; que em puja aquell conegut tremolor des dels dits dels peus cames amunt; a l’engonal; al baix ventre, al moll de l’os. Imparable. Impagable. Sé que d’aquí uns instants moriré en tu i penso si serà dins la teva gola. Res em plauria més. Et faig un signe inequívoc, però tu el rebutges. Segueixes afermant fort el membre i el tenalles amb els dents. Cremo per dins. El frec de fa una estona es torna una dansa lentíssima que tu sola compons... a l’espera del moment final... que m’arriba, m’arriba, oh, sí!, i em moro dins teu. I tot és un trencadís de músculs i llàgrimes, i crits guturals, de fera ferida. És fa la nit momentània que voldria per sempre. Sóc dat a tu, sens contemplança. I tu véns amb mi, alhora, amb un crit ofegat per la riuada blanquinosa que t’ennuega. Sóc un miratge tan sols. L’objecte del teu desig i per ell, em justifico.

Després ja només ens restarà estirar-nos l’un al costat de l’altre, acaronant-nos els cabells i les temples. I descobrir amb el tacte, l’estranya metamorfosi que opera al fons del nostre esguard, mentre ens acariciem els cossos amarats de suor, de tant de goig i de tanta ànsia compartida.

68... Fet a correcuita i amb son

És tard i tinc son, però fa massa dies que em dic "d'avui no passa" i encara no n'he estat capaç.

Potser ha estat millor així, que ho anés endarrerint: la setmana passada va ser molt pitjor que les pròpies festes de Nadal. Bé, això no és del tot cert. El correcte seria dir que va començar molt pitjor (fins el punt d'estar quasi decidida a plegar la barraca) però que divendres es va arreglar una mica i diumenge al vespre ja ho veia diferent (aquest és el poder d'una conversa amb un bon amic, una altra bona conversa amb algú a qui sentia molt llunyà fins aquell moment i un bon concert de jazz on vaig conèixer uns blocaires que ja intuia collonuts!).

Així que el post que havia de ser pràcticament un aclariment i un comiat (no hauria marxat sense fer el post 69, que m'hi havia compromès), s'ha convertit en no sé què. Bé, sí que sé què: un post de transició com em va dir algú. Una anada d'olla escrita a quarts d'una de la matinada després d'haver fet la primera sessió d'un curset d'iniciació al tast de vins (que pràcticament no he begut, però que curiosament m'ha pujat una mica!).

En fi, millor que me'n vagi al llitet a dormir. El 68 ja està fet... i prometo no tardar tant amb el següent!

67... Feliç 2008!!!

Feliç 2008. És el que us desitjo a tots i a totes. És el que desitjo també per a mi. Ho demanaré als Reis Mags aquest any, a veure què hi poden fer.

Aquesta darrera nit de l'any sempre m'ha vingut una mica grossa, però era una bona excusa per passar-la amb els amics, riure una estona i compartir taula i gresca amb tots ells.

Jo desitjo que l'estigueu passant amb els que estimeu i us estimen, amb els amics... enmig de rialles i dringars de copes de cava.

Petons, abraçades, una mica de confeti... i molt bona nit... que avui dormiré sola, però de vermell!

P.D. I per a tu bombonet, malgrat tot, el petó més especial que mai ningú et pugui donar (espero que t'arribi). Que siguis molt feliç.

66(6)... Sants Innocents

Ara deu fer una setmana vaig passar per casa d'en DooMMasteR i em va fer pensar en quan feia el pessebre amb els meus germans. Fa moltíssims anys que no en faig de pessebre, des que vaig marxar de casa els meus pares.

Fins el Nadal passat, i durant els 10 darrers anys, he posat només el naixement (la Verge Maria, Sant Josep i el nen Jesús). Quan fa unes setmanes va venir el meu ex i va dir "ostres, jo no tinc res de nadal a casa, ni pessebre" en veure que començava a preparar les coses de guarnir, vaig córrer a donar-li les figuretes.

I és que, més de deu anys posant per Nadal en un lloc ben visible del menjador, unes figures de més de 20 cm d'alçada, que va pintar la mala pècora que tenia per amiga (o això em pensava que era) que es va follar el que ara és el meu ex, és un càstig prou dur sigui el que sigui que jo hagués pogut fer (sense tenir en compte les banyes que em van posar).

Avui hi he tornat a pensar, mentre els meus nens i jo fèiem guarniments per l'arbre i un d'ells m'ha preguntat si faríem un pessebre. No, no n'hem fet. Les úniques figures que hem fet avui han estat les llufes de paper de diari que han acabat penjades a les nostres esquenes i per les parets... i unes petites llufes de xocolata que els he fet mentre jugaven al pati, per desitjar-los bones Festes.

Jo me n'he quedat una, que guardo per quan la meva filla torni. Li he fet aquesta foto:

Els nens m'han preguntat una altra cosa aquest matí... "-Meta, avui podem dir mentides, oi?"... Què me'n dieu?... vosaltres heu fet alguna innocentada a algú?

BONES FESTES!

P.D. Quan he escrit allò de les banyes que em van posar, no he pogut evitar el riure -ja m'ha anat bé riure, que prou falta que em fa!- perquè he pensat que aquest devia ser el motiu que en aquell neixement no hi hagués ni mula ni bou: per lo burra que vaig ser i per les banyes que duia, amb mi tenien les dues figuretes en una!!!... xD